El reporductor de Microsoft

Un succés realment estrany alhora que graciós. Jo no conec a ningú que en tingui un, tot i que em faria bastanta gràcia. De fet, la majoria de la gent que conec tenen un iPod. Un altre cop més, Microsoft demostra que no mereix ser el dominant absolut del mercat informàtic.

Com deia, aquesta matinada a les dues els dispositius s’han reiniciat i s’han quedat penjats. El fenomen s’ha batejat com ‘efecte Y2K9′, i tot indica que ve donat per un problema del firmware de l’aparell a l’hora de processar els anys de trespàs.

La meva teoria és que no hauran tingut en compte el dia 29 de febrer i, en conseqüència, hauran fet el canvi d’any 24 hores abans.

En fi, ja podeu riure si teniu un iPod o qualsevol altre reproductor, i plorar si sou propietaris d’un Zune. L’última entrada de l’any en aquest bloc que intentaré rescatar al 2009. Bon cap d’any a tots, i feliç 2009.

Decidim aturar el carro i veure què nassos volia aquell paio.

“Ei, ens podríeu fer un favor, si us plau?”. No m’agradava la seva cara (encara menys el seu nas), però vam considerar oportú escoltar-lo i deixar que exposés el seu problema. “Mira, anem a una festa aquí, a la platja de Vilassar, però ens hem quedat sense benzina. Us faria res apropar-nos a una benzinera?”. Al cotxe hi anàvem quatre, pel que ens quedava una plaça lliure.

“Ah, doncs puja i t’hi acostem en un moment”. Aquesta no hagués estat la meva resposta, però jo no conduïa ni el cotxe era meu. Tot anava bé: se’ns havia plantejat un imprevist, se’ns havia proposat una resposta i l’havíem acceptada. La història, pel que es veu, no era suficientment complexa com per posar-hi el punt i final, i l’ésser superior que decideix el curs de les coses no hi estava d’acord: volia fer-nos-les passar putes. Va ser aleshores quan va fer acte de presència l’estrany número dos:

“Ei tios, ens acosteu a la benzinera o què?”. Si el nas de l’estrany número ú no m’havia agradat, encara menys simpatia em despertava el del número dos. Era un paio més baixet que el primer, també més ambiciós i sobretot, tossut. “Porteu-nos als tres i després ja pujarem sols a posar la benzina”. Aquesta frase va revelar l’existència d’un tercer estrany, i es plantejava un segon problema: al cotxe hi anàvem quatre i no ens la pensàvem jugar per culpa d’aquells desfets. Òbviament, la resposta va ser negativa, i encara més òbvia va ser la reacció indignada de l’estrany número dos: “Com que no ens porteu als tres? Doncs d’aquí no sortiu si no hi anem tots”. Fotuda l’hem.

Els següents minuts van ser de discussió: aquells dos volien pujar com fos (fins i tot ens van dir que es pujaven al sostre) i nosaltres només acceptàvem portar-ne un. Veia com se’ns feia tard i el flyer s’acostava a l’hora de caducitat, notava que el gel es desfeia als meus peus i la situació no avançava cap a una banda ni cap a l’altra. L’estrany número dos havia intentat obrir les portes del cotxe sense èxit, i posteriorment s’havia assegut al capó. Perfecte, no ens deixava arrancar (sense fer-li mal) i deixar-los tirats. Atenció, va ser en aquell moment quan vam veure per primer cop el tercer estrany. Amb la seva patxorra, es va dirigir a la finestra del copilot, es va informar de tot el què havia passat mentre ell no hi era i, demostrant més sensatesa que els altres dos junts, els va dir: “Espereu-me aquí que vaig jo sol i ara torno amb la benzina”. Per fi una massa encefàlica capaç de raonar.

El paio puja al cotxe, ens diu que els seus amics estan alterats i que s’encenen a la mínima (ah sí? no me n’havia adonat…), i amb la mateixa patxorra ens demana un euro a cadascú per posar benzina. Ens neguem en rotund. Arribem a la benzinera i el molt idiota se n’adona que no duia cap garrafa on posar-hi el combustible. Però no passa res, perquè és un tio amb patxorra i ens demana que l’ajudem a buscar ampolles buides. Ens tornem a negar. Després d’aconseguir reunir dues ampolles de litre i mig i una de dos litres descobreix que no te targeta de crèdit i, per tant, l’aixeta no rajarà. Però no passa res, perquè és un tio amb patxorra i ens demana que li deixem una. Efectivament, ens tornem a negar.

Després d’això el vam acompanyar al lloc on tot havia començat i abans de trobar-nos amb els dos primer estranys marxem cames ajudeu-me: no volíem ni imaginar-nos la reacció d’aquells dos al veure com el seu amic tornava amb tres ampolles buides a les mans.

Avanti!